Aquí está la entrevista que hizo nuestra compañera Michela Rosso a Joan Pueyo.
PUEYO: En relació al títol de les jornades: “Art i Arquitectura en la Societat Digital. Ciutat actual, ciutat genètica”, fa pocs dies vaig ser insultat, agredit i enmanillat per la Guàrdia Urbana. A les seves dependències, empès escales avall, em vaig donar un fort cop contra el cantó d’una columna.
Després d’haver passat 5 hores amb la Guàrdia Urbana, aquests em van denunciar per “desobediència, resistència i atemptat a agents de l’autoritat” i vaig passar 12 hores més amb els Mossos d’Esquadra, a les seves cel.les. Ara estic pendent de judici.
Aquesta va ser una bona oportunitat per conèixer i assaborir les arts i l’arquitectura de les comissaries en la societat digital i la ciutat actual, i per a conèixer la genètica dels seus agents de l’ordre.
Una broma per situar-nos en una realitat menys asèptica. Un apunt del que segurament algú tractarà millor i més a fons en aquestes jornades o en altres que tractin aquests temes.
MICHELA: Después de una década trabajando como profesional en el campo de la fotografía, el cine y el vídeo, en 1985 Pueyo se decanta por la experimentación a través del vídeo como forma de creación estética, autónoma, específica. ¿A que se debe finalmente la elección de este medio?
PUEYO: Entre el cinema i el video,hi ha l’immediatesa. El meu primer video, 1980, es va gravar al matí, a la tarda es va muntar i al vespre feiem un visionat entre els qui hi haviem col.laborat.
(Aquest video va rebre el primer premi d’un Festival de Cinema de Barcelona, el 1980. Era la primera edició on s’incluia el video).
El video era un mitjà independent, més accessible i democràtic que no pas el cinema. I la seva immediatesa, com deia abans, i el seu efecte mirall fonamentals.
D’altra banda controlaves el treball des de l’inici fins al final. Al cinema, en la vessant més professional, però també en la independent, a part del cost, depenies de massa gent, laboratoris, sonorització... De fet això ha quedat clar amb el temps. Qui no pot fer a casa seva, si en té ganes i amb una inversió molt accessible, un video de qualitat tècnica, conceptual, estètica, ...?
MICHELA: ¿Nos puede resumir muy brevemente el panorama del vídeo en los ’80 en Barcelona?
PUEYO: La meva experiència va ser paral.lela a la de força gent que van veure un potencial creatiu i artístic en el video.
La novetat i un context molt favorable, el de la post-modernitat, van fer que la gent fos molt receptiva a aquest nou suport i a les seves propostes.
Una sel.lecció poc exigent, però, va cansar i aburrir un públic inicialment receptiu i pacient.
Una falta o mal entesa política de sel.lecció i promoció de les obres i els seus autors, van tenir el seu paper en el decliu d’una època daurada d’allò que s’en deia i s’en diu video-creació i/o video-art.
Paral.lelament hi havia el video realitzat per artístes generalment d’orígen conceptual amb canals i reconeixements molt diferents. Però aquesta és una altra història.
MICHELA: ¿Qué supuso passar de lo analògico al digital?
PUEYO: Als inicis del video es treballava linialment, un pla darrera l’altre, evitant perdre generacions/qualitat.
Jo he treballat sovint amb moltes capes, d’imatge, i de manera fragmentada. Els meus videos no acostumen a ser narratius. Això va fer que el salt de l’analògic al digital no m’afectés especialment en aquest sentit.
El digital va afectar en el cost i per tant a la seva accesibilitat, això negativament; però la qualitat, especialment treballant en capes, va millorar molt.
Però fins que no va sorgir la possibilitat de treballar a casa, la duresa i tirania del seu cost van ser extraordinaris.
Tant l’analògic com el digital, de fet estaven destinats principalment a la publicitat amb preus prohibitius. Només certa bona intenció i mala consciència feia que algunes empreses col.laboressin esporàdicament amb treballs no lucratius... Això sí, els horaris de treball estaven condicionats i eren canviats continuament.
Finalment la millora tecnològica i el seu abaratiment han permès una qualitat, velocitat, i finalment una independència, pel que fa als mitjans tècnics, de l’autor, dels autors que hem renunciat a les superproduccions del videoart.
MICHELA: A propósito de su relación con la tecnología, cito al crítico de arte Jesús Martínez Clarà: “Les seves obres deixen l’espectador en un buit intencionat donat per la fissura, el tall. Un tall que sentim a la carn com si fos viva, un tall que ve d’unes mans, d’uns dits que me’ls imagino prement botons i tecles com si fossin esmolats ganivets, i on l’atzar d’allò trobat conviu amb un càlcul minuciós, quasi maniàtic, que controla la complexa energia de la tecnologia. D’aquesta manera l’ús tecnològic, allò que podríem anomenar les característiques del mitjà, es correspon de manera perfecta amb la seva voluntat de trinxar”.
En muchas de sus creaciones aparece el cuerpo fragmentado, por ejemplo en la obra titulada “Contorsionista”…
MICHELA: Las imágenes de las videoesculturas se presentan como vídeos para su distribución y exhibición en festivales, muestras y televisión.
¿En el caso de sus videoesculturas, cual es la relación entre la pieza y el vídeo o el fragmento documental de la pieza?
PUEYO: Amb l’videoescultura hi ha un interès de singularitzar la peça/vídeo i també, molt important, treballar amb les mans, la força, el cós.
Cito en JM-C, amic i crític, en relació a les videoescultures: “Tanmateix, gairebé mai s’ha posat de relleu el caràcter escultòric del seu treball. Ell mateix el menciona en veu baixa, sense gaire convenciment, com si fos un mer suport per als seus televisors desproveïts d’armadura. A més, la crítica d’art ha mantingut, fins ara, un prudent respecte cap al mitjà vídeo, cap a l’univers audiovisual en general, que no li ha facilitat parlar de l’objecte escultòric de l’obra de Joan Pueyo. Considero que és molt significativa la dialèctica entre la lleugeresa icònica de les imatges que actualment es mesuren en pes de bytes i el pes físic, material, real, que en alguns casos, com en la seva primera obra El Nàufrag (1986) arriba a pesar 150 quilos.”
MICHELA: La misma etimología del termino “vídeo” (del latin, “yo veo”), en la medida que implica una percepción subjetiva del espacio-tiempo parece marcar una distancia frente a la denominación impersonalizada de la televisión.
¿La simulación de interactividad que realizó con el título “Torturae” estaba dirigida en su proyecto original a la investigación de este aspecto?
PUEYO: Torturae té diverses motivacions: la recerca creativa i tecnològica, la capacitat de l’ésser humà d’infligir dolor i la denúncia contra la brutalitat del poder en qualsevol lloc i temps.
Torturae és un vídeo interactiu inacabat convertit en un vídeo interactiu virtual.
MICHELA: El soporte vídeo permite adentrarse en el territorio de la intimidad y de la autobiografía.
Raymond Bellour considera que existen tres factores, tres grandes ámbitos, escenarios y formas de autorretratos en vídeo: “el cuerpo”, en cuanto materia primordial para realizar el autorretrato; el cuerpo en cuanto “espejo del mundo”, en la medida en que el microcosmos es reflejo del macrocosmos, en la medida en que el individuo representa a la humanidad; los elementos técnicos que permiten realizar el autorretrato y guardar memoria de la propia biografía.
El cuerpo que el artista presenta y expone al público es el espejo de su persona. El cuerpo habla de su biografía, de su historia personal y también de su cultura, del pueblo al que pertenece.
En todos los autorretratos existe un componente narcisista. Narcisismo que, sin embargo, es una negación de los modelos dominantes de autocontemplación y de fetichismo en la imagen social del cuerpo.
Los autorretratos no son solamente un doble, un reflejo o proyección de la personalidad del artista, sino también su emanación, criaturas del yo, su cuerpo imaginado…
PUEYO: «Conscient que la càmera, que jo mateix he accionat, m’enregistra, em sento incòmode però m’hi poso bé. M’exposo. El que faig és obligat i té sentit. I un cop més al vagareig i la deriva. Autoretrat. Fent temps amb imatges».
MICHELA: La pantalla tiene muchas similitudes con el espejo en el que se refleja la realidad y donde se produce esa misteriosa transición entre la realidad y la representación de la realidad. Sin duda en sus obras aparece de manera reiterada el “espejo roto”...
PUEYO: Intento definir determinats estats, visualment, amb diferents tractaments, fragmentacions i ritmes de la imatge. També podria citar a en Salvador Espriu: “El mirall de la veritat és un mirall trencat”. El meu mirall trencat és el de la meva veritat.
PUEYO: En relació al títol de les jornades: “Art i Arquitectura en la Societat Digital. Ciutat actual, ciutat genètica”, fa pocs dies vaig ser insultat, agredit i enmanillat per la Guàrdia Urbana. A les seves dependències, empès escales avall, em vaig donar un fort cop contra el cantó d’una columna.
Després d’haver passat 5 hores amb la Guàrdia Urbana, aquests em van denunciar per “desobediència, resistència i atemptat a agents de l’autoritat” i vaig passar 12 hores més amb els Mossos d’Esquadra, a les seves cel.les. Ara estic pendent de judici.
Aquesta va ser una bona oportunitat per conèixer i assaborir les arts i l’arquitectura de les comissaries en la societat digital i la ciutat actual, i per a conèixer la genètica dels seus agents de l’ordre.
Una broma per situar-nos en una realitat menys asèptica. Un apunt del que segurament algú tractarà millor i més a fons en aquestes jornades o en altres que tractin aquests temes.
MICHELA: Después de una década trabajando como profesional en el campo de la fotografía, el cine y el vídeo, en 1985 Pueyo se decanta por la experimentación a través del vídeo como forma de creación estética, autónoma, específica. ¿A que se debe finalmente la elección de este medio?
PUEYO: Entre el cinema i el video,hi ha l’immediatesa. El meu primer video, 1980, es va gravar al matí, a la tarda es va muntar i al vespre feiem un visionat entre els qui hi haviem col.laborat.
(Aquest video va rebre el primer premi d’un Festival de Cinema de Barcelona, el 1980. Era la primera edició on s’incluia el video).
El video era un mitjà independent, més accessible i democràtic que no pas el cinema. I la seva immediatesa, com deia abans, i el seu efecte mirall fonamentals.
D’altra banda controlaves el treball des de l’inici fins al final. Al cinema, en la vessant més professional, però també en la independent, a part del cost, depenies de massa gent, laboratoris, sonorització... De fet això ha quedat clar amb el temps. Qui no pot fer a casa seva, si en té ganes i amb una inversió molt accessible, un video de qualitat tècnica, conceptual, estètica, ...?
MICHELA: ¿Nos puede resumir muy brevemente el panorama del vídeo en los ’80 en Barcelona?
PUEYO: La meva experiència va ser paral.lela a la de força gent que van veure un potencial creatiu i artístic en el video.
La novetat i un context molt favorable, el de la post-modernitat, van fer que la gent fos molt receptiva a aquest nou suport i a les seves propostes.
Una sel.lecció poc exigent, però, va cansar i aburrir un públic inicialment receptiu i pacient.
Una falta o mal entesa política de sel.lecció i promoció de les obres i els seus autors, van tenir el seu paper en el decliu d’una època daurada d’allò que s’en deia i s’en diu video-creació i/o video-art.
Paral.lelament hi havia el video realitzat per artístes generalment d’orígen conceptual amb canals i reconeixements molt diferents. Però aquesta és una altra història.
MICHELA: ¿Qué supuso passar de lo analògico al digital?
PUEYO: Als inicis del video es treballava linialment, un pla darrera l’altre, evitant perdre generacions/qualitat.
Jo he treballat sovint amb moltes capes, d’imatge, i de manera fragmentada. Els meus videos no acostumen a ser narratius. Això va fer que el salt de l’analògic al digital no m’afectés especialment en aquest sentit.
El digital va afectar en el cost i per tant a la seva accesibilitat, això negativament; però la qualitat, especialment treballant en capes, va millorar molt.
Però fins que no va sorgir la possibilitat de treballar a casa, la duresa i tirania del seu cost van ser extraordinaris.
Tant l’analògic com el digital, de fet estaven destinats principalment a la publicitat amb preus prohibitius. Només certa bona intenció i mala consciència feia que algunes empreses col.laboressin esporàdicament amb treballs no lucratius... Això sí, els horaris de treball estaven condicionats i eren canviats continuament.
Finalment la millora tecnològica i el seu abaratiment han permès una qualitat, velocitat, i finalment una independència, pel que fa als mitjans tècnics, de l’autor, dels autors que hem renunciat a les superproduccions del videoart.
MICHELA: A propósito de su relación con la tecnología, cito al crítico de arte Jesús Martínez Clarà: “Les seves obres deixen l’espectador en un buit intencionat donat per la fissura, el tall. Un tall que sentim a la carn com si fos viva, un tall que ve d’unes mans, d’uns dits que me’ls imagino prement botons i tecles com si fossin esmolats ganivets, i on l’atzar d’allò trobat conviu amb un càlcul minuciós, quasi maniàtic, que controla la complexa energia de la tecnologia. D’aquesta manera l’ús tecnològic, allò que podríem anomenar les característiques del mitjà, es correspon de manera perfecta amb la seva voluntat de trinxar”.
En muchas de sus creaciones aparece el cuerpo fragmentado, por ejemplo en la obra titulada “Contorsionista”…
MICHELA: Las imágenes de las videoesculturas se presentan como vídeos para su distribución y exhibición en festivales, muestras y televisión.
¿En el caso de sus videoesculturas, cual es la relación entre la pieza y el vídeo o el fragmento documental de la pieza?
PUEYO: Amb l’videoescultura hi ha un interès de singularitzar la peça/vídeo i també, molt important, treballar amb les mans, la força, el cós.
Cito en JM-C, amic i crític, en relació a les videoescultures: “Tanmateix, gairebé mai s’ha posat de relleu el caràcter escultòric del seu treball. Ell mateix el menciona en veu baixa, sense gaire convenciment, com si fos un mer suport per als seus televisors desproveïts d’armadura. A més, la crítica d’art ha mantingut, fins ara, un prudent respecte cap al mitjà vídeo, cap a l’univers audiovisual en general, que no li ha facilitat parlar de l’objecte escultòric de l’obra de Joan Pueyo. Considero que és molt significativa la dialèctica entre la lleugeresa icònica de les imatges que actualment es mesuren en pes de bytes i el pes físic, material, real, que en alguns casos, com en la seva primera obra El Nàufrag (1986) arriba a pesar 150 quilos.”
MICHELA: La misma etimología del termino “vídeo” (del latin, “yo veo”), en la medida que implica una percepción subjetiva del espacio-tiempo parece marcar una distancia frente a la denominación impersonalizada de la televisión.
¿La simulación de interactividad que realizó con el título “Torturae” estaba dirigida en su proyecto original a la investigación de este aspecto?
PUEYO: Torturae té diverses motivacions: la recerca creativa i tecnològica, la capacitat de l’ésser humà d’infligir dolor i la denúncia contra la brutalitat del poder en qualsevol lloc i temps.
Torturae és un vídeo interactiu inacabat convertit en un vídeo interactiu virtual.
MICHELA: El soporte vídeo permite adentrarse en el territorio de la intimidad y de la autobiografía.
Raymond Bellour considera que existen tres factores, tres grandes ámbitos, escenarios y formas de autorretratos en vídeo: “el cuerpo”, en cuanto materia primordial para realizar el autorretrato; el cuerpo en cuanto “espejo del mundo”, en la medida en que el microcosmos es reflejo del macrocosmos, en la medida en que el individuo representa a la humanidad; los elementos técnicos que permiten realizar el autorretrato y guardar memoria de la propia biografía.
El cuerpo que el artista presenta y expone al público es el espejo de su persona. El cuerpo habla de su biografía, de su historia personal y también de su cultura, del pueblo al que pertenece.
En todos los autorretratos existe un componente narcisista. Narcisismo que, sin embargo, es una negación de los modelos dominantes de autocontemplación y de fetichismo en la imagen social del cuerpo.
Los autorretratos no son solamente un doble, un reflejo o proyección de la personalidad del artista, sino también su emanación, criaturas del yo, su cuerpo imaginado…
PUEYO: «Conscient que la càmera, que jo mateix he accionat, m’enregistra, em sento incòmode però m’hi poso bé. M’exposo. El que faig és obligat i té sentit. I un cop més al vagareig i la deriva. Autoretrat. Fent temps amb imatges».
MICHELA: La pantalla tiene muchas similitudes con el espejo en el que se refleja la realidad y donde se produce esa misteriosa transición entre la realidad y la representación de la realidad. Sin duda en sus obras aparece de manera reiterada el “espejo roto”...
PUEYO: Intento definir determinats estats, visualment, amb diferents tractaments, fragmentacions i ritmes de la imatge. També podria citar a en Salvador Espriu: “El mirall de la veritat és un mirall trencat”. El meu mirall trencat és el de la meva veritat.
